L'ALBATROS
Ocell amb dits que un guant de pell defensa,
cos vigorós, bec potent i bon cap,
navegant de l'espai a bella altura
damunt la gran estesa de la mar,
ocell d'incomparable senyoria,
car sota el cel no en passen de més grans,
ni hi ha qui voli tan amunt, enlaire
d'illes, de continents i de penyals!
De lluny, deia l'albatros
si no amb la veu, amb son esguard:
-A mi no em plauen sinó estels i escumes:
goig que dura, s'atura i es refà.
LA CADERNERA
Al primer pis hi ha un gos danès,
malhumorat de viure-hi pres.
Al segon, un lloro ensopit
repeteix el que sempre ha dit.
Al terç, planyívol, feia el gat:
-Pogués escapar-me al terrat!
Al quart, de temps ha llogador,
l'aranya fila en un racó.
En el quint pis, de sobte, un dia,
ofert a uns vells patriarcals,
la cadernera fa alegria,
gentil remei a tants de mals;
ja lloro i gat, aranya i gos,
troben el viure delitós.
EL CARGOL
Tinc banyes que no fereixen,
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estogi al damunt.
Temo sabates distretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l'herbam.
I quan sento criatures
que a la voreta o de lluny
canten un: -Cargol, treu banya!-
mig em moro de poruc.
L'ESTRUÇ
Ocell com só
tan corredor,
mai no m'atrapa cap minyó.
Dues coses em fan pena;
per immemorial abús,
d'un babau de testa dura
tots en diuen un estruç;
i com passa de vegades
a poetes de secà,
em reca la feixuguesa
que m'impedeix de volar.
L'HIPOPÒTAM
El meu caparràs espanta
amb més morro que no front,
i tinc una pell tan dura,
que és la més dura del món!
Nedo com una sirena,
menjo herbeta al regadiu
i sé durar sota l'aigua:
sóc un elefant de riu.
El present que a mi em plauria
(per a dur-lo sobre els lloms)
fóra un piano de cua
amb mànec de dar-hi tombs.
He vist micos, he vist lloros.
Trobo que no valen res:
gent lleugera, estrafolària...
Sóc un animal de pes.
CONVERSA DE MERLES
Prop de casa, a l'alba,
o ja en fosquejant,
les merles conversen,
conversen cantant.
No n'entenc la parla,
que és tota dolçor;
però sé que és tendra
i que té raó.
Per al cant més íntim,
vaga llum calgué,
quan comença el dia,
quan la nit ja ve.
I el secret perdura,
tendre i delicat,
de les amoretes
i de l'amistat.
En veient caure les fulles,
a la llum parlo corrents:
Cel que les tardors ataquen,
no t'hi tornaries gens?
Vull el sol un que ens retorni
les cantades i les flors,
amb un riure en cada eixida
i un amor en cada enclòs.
Em farien massa angúnia
el boiram, la neu, el glaç,
la gent sota el fred, gelada
i amagada fins al nas.
Vull coets de part de vespre,
joia nova, cants ardents
on ressoni, llesta i franca
la gatzara dels vivents.
Vull delers i serenates
i cançons d'enamorats
i, a la fi d'un raig de lluna,
els poetes inspirats.
I tot d'una, a l'aire lliure,
joia nova i molt de sol,
o si no, d'una vegada,
vaig a l'Àfrica d'un vol!
DIU LA PAPALLONA
Papallona encisadora,
jo, lleugera i voladora,
tendrament, en dia bo,
vaig de l'una a l'altra flor.
Com a il.lusió tan bella,
cal no haver-me; fóra un crim.
Per als ulls só meravella
i, dins una mà, polsim.
EL PARDAL
Ocell alegre i gosat
de plomatge bru, clapat,
més xerraire cada dia,
jamai poruc ni mesell,
ets dels infants alegria
i lleu recança del vell.
Pel passeig, pels carrerons,
oh tafaner de naixença,
sempre ton goig recomença
i no oblides ni els racons.
Veus la que el teu cor adora?
En aquell moment, és clar!,
seduït ens vol deixar.
I, a penes et veu volar,
la branca d'arbre t'enyora.
EL TORD
Sóc l'ocell gentil i franc
de llom gris i ventre blanc
amb clapetes
ben deixades i fosquetes.
En el cant no sóc primer;
dir la veritat no em dol.
Però diu el rossinyol
que sóc el segon potser.
I es plau tant a ma cantera
l'olivera,
que em sol dir:
-Vols olives? De primera:
canta, noi, i resta ací;
i en els dies que se'n van,
fes panxeta i dóna'm cant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada